La nit que vam aplaudir una esperança
La construcció
El President, que els ha vist cada dia al llarg d’aquests deu anys perquè per manament dels Estatuts ha d’acudir cada dia a la Cooperativa, és testimoni de l’esforç per arribar allà on han arribat: actors i directius han fet de fusters, de manobres, d’escombriaires, de pintors… Mesos i mesos sense cobrar, els que vulgueu! L’Anna Lizaran, amb mono blau, pintava decorats, la Carlota feia de fuster, l’Imma Colomer netejava cadires, la Muntsa Alcañiz carretejava runes… Els vells socis que passaven la tarda al cafè fent la manilla o jugant al dòmino, diuen amb admiració que “ells ens han ensenyat a nosaltres a ser altre cop cooperadors”.
Emili Teixidor
L’estrena
Abans d’iniciar-se la primera representació de Camí de nit, 1854, sessió per a professionals del teatre, periodistes, amics i algun invitat especial com Rafael Vidiella, el públic dedicà una llarga ovació… al local. Ovació que el lector jutjarà merescuda tan aviat com visiti el nou teatre, cosa que li recomanem sense reserves. No hi ha dubte que per a una acció teatral viva i comunicativa, aquesta sala és la millor que mai ha tingut Barcelona.
Joan-Anton Benach
La rebuda de la crítica
El meu comentari crític a Camí de nit em va costar retrets de tota mena. Naturalment, mai no em podria desdir del que vaig escriure. Sí, en canvi, que em sabrien greu les formes baladreres que el meu diari, “El Correo Catalán”, va adoptar en publicar la crítica, titulada excepcionalment a tota pàgina com si es busqués posar un altaveu a un fet cultural poc reeixit. Noche del “Lliure”, qué triste noche s’esgargamellaven les cinc columnes del diari, fidel a aquella pulsió de cercar la manera més escandalosa d’informar mitjançant un format tipogràfic en el qual l’autor de la informació o de l’opinió sovint no hi té res a veure. Val a dir que, en aquella mateixa pàgina, s’hi va incloure un requadre on senyalava un aspecte que em semblava i em sembla encara fonamental.
Joan-Anton Benach
