Els integrants de T de teatre, després de veure Estado de ira del director i autor argentí Ciro Zorzoli, van decidir que havien d aconseguir fer un espectacle amb ell. Coses de l atzar, aquell mateix dia el Lliure el buscava mogut pel mateix propòsit. El resultat l heu pogut veure al GREC i obre la temporada de Montjuïc per celebrar junts la veritat de la realitat escènica.
Amb un grup d actors intentarem desxifrar el misteriós entramat sobre el qual es broda la veritat escènica –o hauríem de dir la mentida? Els acompanyarem en la seva recerca incansable de respostes, de claus que permetin capturar allò invisible. Però el camí que han de transitar amb pas vacil·lant no serà pla. Sempre al caire d un precipici al fons del qual hi ha el fracàs. Absolut i sense retorn. Aconseguiran aquesta nit evitar la caiguda i arribar il·lesos al càlid jardí dels aplaudiments? Vés a saber... Potser vosaltres, espectadors, ho sapigueu abans que ells. Hi ha una inquietud que des de fa anys acompanya la meva feina com a director, i que són els codis i regles, més o menys conscients, que xifren les conductes humanes i la trobada entre les persones. En els últims temps això ha anat derivant més puntualment en l exploració de les qüestions relacionades amb el món de la representació teatral.
Arran de la proposta de T de teatre de dur a terme un projecte junts, els vaig demanar que se sumessin a aquesta recerca i que ens submergíssim en els infinits plecs que es generen entre l actor i el personatge, i que es tensen al màxim davant la mirada del públic. Sense gaire més certeses que aquest punt de partida, la companyia va acceptar la invitació i vam iniciar així el nostre viatge cap a Premis i càstigs, que no pretén ser el resultat d’aquesta recerca sinó la recerca en si mateixa: la d’una trobada entre actors i públic.
Ciro Zorzoli