El teu sistema operatiu no és compatible. Hi estem trabbalant pero ..
tornar Anterior Següent

Sota demanda

Como canta una ciudad de Noviembre a Noviembre / Espectacle Enregistrat per la Companyia

Espectacle editat
Data
1997 - 1998
número de registre
TLL000498
Idiomes
Castellà
lloc
Teatre Lliure
crèdits
Visualització i usos permesos dins el termini dde cessió de drets per contracte. Passat aquest termini, visualització només amb finalitats informatives, educatives i/o culturals. Cal citar © Autor i font (Arxiu del Teatre Lliure)
descripció
om era el “Federico músic” descendent de músics des del seu rebesavi, tocadors de guitarra? Tots els que el van conèixer coincideixen que la seva “llum” augmentava quan s’asseia al piano. Como canta una ciudad de Noviembre a Noviembre és un objecte estrany. Federico, el poeta, no podia escriure per a ell mateix una conferència habitual. Amb un profund sentit dramàtic, s’escriu un monòleg amb unes regles de joc molt cla- res: “vamos a oir la ciudad de Granada”, i la coneixerem a tra- vés de la seva música. Potser en aquesta conferència és on podem intuir amb més exactitud la música interior del poeta, la seva respiració, la seva manera d’ensenyar-nos les coses, de conduir-nos pel temps i l’espai amb una mirada nova. Com can- tava García Lorca? Quina era la veu i l’energia que s’amagaven darrere les paraules, i que ha quedat incandescent en les matei- xes paraules? I fins i tot la pregunta que potser no ens hauríem de fer, per què encara ens arriben els seus sentiments, frescos, vius? Totes aquestes preguntes amb les seves respostes tímides, inventades i somiades, només ens les podem formular amb, per, i per a un actor dotat d’una profunda sensibilitat i una lúci- da intel·ligència, o per tal d’explicar-ho amb més senzillesa, en aquest cas, amb, per i per a Juan Echanove, ja “pastor bobo” cantor de El Públicoi memorable feixista de La Comedia sin título. Aquest és el seu tercer Lorca, “nou”. Íntimament per a mi, la figura de Juan en el món de Lorca va sempre associada a l’ombra protectora, i musical, i sàvia de Josep Maria Arrizabalaga. A tots dos, i a tots els altres el meu agraïment més profund i en especial a Isabel, la “germana petita” que em va cantar les cançons que cantava amb el seu germà, la música de les quals havia quedat oblidada pel temps, no pas per ella.. El poeta és una figura fosca, siluetejada amb nitidesa sobre un cristall de llum. Quasi una ombra xinesa. D’entrada, Lluís Pasqual i Juan Echenove van arribar al raonable acord de rebutjar imitacions. No és una imitació de García Lorca allò que director i actor han pretès. És, senzillament, una evocació. Es tractava d’evocar de quina forma, amb quin gest i accent es va poder desenvolupar, presumiblement, la conferència Como canta una ciudad de Noviembre a Noviembreque Lorca va dictar a Buenos Aires, Montevideo i Barcelona a partir de 1933. Echanove no tractaria, doncs, d’imitar el poeta de Granada, propòsit per al qual, d’altra banda, el volum corpori de l’actor, seria un element suficientment dissuasori. Es tractaria, insistei- xo, de proposar un estil, un to, que s’aproximaria, pel que se sap, a aquella xerrada poètica que Federico García Lorca va escriure per contar els olors i els sons de Granada i les cançons que es podien escoltar a la ciutat al llarg de l’any, preses de la litúrgia de festes, “ferias” i calendaris agrícoles. El text és una pura delícia. I les cançons, algunes de les que composen l’antic cançoner andalús, arranjades pel propi poeta i que ell mateix solia interpretar al piano encara que tenia “poca veu i la gola delicada”. … Lluís Pasqual i Juan Echanove mantenen una llarga compli- citat en la comprensió de Lorca. Y Como canta una ciudad de Noviembre a Noviembrela posa de manifest novament a través d’una concepció minimalista de l’espectacle, enorme- ment eficaç. L’absència del rostre visible de l’actor -que com dic, és un obscur retallable- comportava el risc d’exagerar el gest i enfatitzar la paraula. Ambdues coses, no obstant, es mani- festen amb una modulació exquisida, sense escarafalls ni exa- geracions “rapsòdiques” de cap mena. L’autor aplaudiria, sens dubte, la sensualitat amb què s’evoquen rumors, olors i melo- dies.… …El director Lluís Pasqual no ha oblidat recordar per a l’oca- sió aquella dada continguda a l’hagiografia lorquiana, segons el qual hi havia una especial lluminositat en el poeta quan aquest s’asseia al piano…