On-demand
- Edited show
Como canta una ciudad de Noviembre a Noviembre / Espectacle Enregistrat per la Companyia
- Date
- 1997 - 1998
- register number
- TLL000498
- Idiomes
- Castellà
- place
- Teatre Lliure
- credits
- Visualització i usos permesos dins el termini dde cessió de drets per contracte. Passat aquest termini, visualització només amb finalitats informatives, educatives i/o culturals. Cal citar © Autor i font (Arxiu del Teatre Lliure)
- description
- om era el “Federico músic” descendent de músics des del seu
rebesavi, tocadors de guitarra? Tots els que el van conèixer
coincideixen que la seva “llum” augmentava quan s’asseia al
piano.
Como canta una ciudad de Noviembre a Noviembre
és un objecte estrany. Federico, el poeta, no podia escriure per
a ell mateix una conferència habitual. Amb un profund sentit
dramàtic, s’escriu un monòleg amb unes regles de joc molt cla-
res: “vamos a oir la ciudad de Granada”, i la coneixerem a tra-
vés de la seva música. Potser en aquesta conferència és on
podem intuir amb més exactitud la música interior del poeta, la
seva respiració, la seva manera d’ensenyar-nos les coses, de
conduir-nos pel temps i l’espai amb una mirada nova. Com can-
tava García Lorca? Quina era la veu i l’energia que s’amagaven
darrere les paraules, i que ha quedat incandescent en les matei-
xes paraules? I fins i tot la pregunta que potser no ens hauríem
de fer, per què encara ens arriben els seus sentiments, frescos,
vius?
Totes aquestes preguntes amb les seves respostes tímides,
inventades i somiades, només ens les podem formular amb,
per, i per a un actor dotat d’una profunda sensibilitat i una lúci-
da intel·ligència, o per tal d’explicar-ho amb més senzillesa, en
aquest cas, amb, per i per a Juan Echanove, ja “pastor bobo”
cantor de El Públicoi memorable feixista de La Comedia
sin título. Aquest és el seu tercer Lorca, “nou”.
Íntimament per a mi, la figura de Juan en el món de Lorca va
sempre associada a l’ombra protectora, i musical, i sàvia de
Josep Maria Arrizabalaga.
A tots dos, i a tots els altres el meu agraïment més profund i en
especial a Isabel, la “germana petita” que em va cantar les
cançons que cantava amb el seu germà, la música de les quals
havia quedat oblidada pel temps, no pas per ella..
El poeta és una figura fosca, siluetejada amb nitidesa sobre un
cristall de llum. Quasi una ombra xinesa. D’entrada, Lluís
Pasqual i Juan Echenove van arribar al raonable acord de
rebutjar imitacions. No és una imitació de García Lorca allò que
director i actor han pretès. És, senzillament, una evocació. Es
tractava d’evocar de quina forma, amb quin gest i accent es va
poder desenvolupar, presumiblement, la conferència Como
canta una ciudad de Noviembre a Noviembreque
Lorca va dictar a Buenos Aires, Montevideo i Barcelona a partir
de 1933.
Echanove no tractaria, doncs, d’imitar el poeta de Granada,
propòsit per al qual, d’altra banda, el volum corpori de l’actor,
seria un element suficientment dissuasori. Es tractaria, insistei-
xo, de proposar un estil, un to, que s’aproximaria, pel que se
sap, a aquella xerrada poètica que Federico García Lorca va
escriure per contar els olors i els sons de Granada i les cançons
que es podien escoltar a la ciutat al llarg de l’any, preses de la
litúrgia de festes, “ferias” i calendaris agrícoles.
El text és una pura delícia. I les cançons, algunes de les que
composen l’antic cançoner andalús, arranjades pel propi poeta
i que ell mateix solia interpretar al piano encara que tenia
“poca veu i la gola delicada”.
… Lluís Pasqual i Juan Echanove mantenen una llarga compli-
citat en la comprensió de Lorca. Y Como canta una ciudad
de Noviembre a Noviembrela posa de manifest novament a
través d’una concepció minimalista de l’espectacle, enorme-
ment eficaç. L’absència del rostre visible de l’actor -que com
dic, és un obscur retallable- comportava el risc d’exagerar el
gest i enfatitzar la paraula. Ambdues coses, no obstant, es mani-
festen amb una modulació exquisida, sense escarafalls ni exa-
geracions “rapsòdiques” de cap mena. L’autor aplaudiria, sens
dubte, la sensualitat amb què s’evoquen rumors, olors i melo-
dies.…
…El director Lluís Pasqual no ha oblidat recordar per a l’oca-
sió aquella dada continguda a l’hagiografia lorquiana, segons el
qual hi havia una especial lluminositat en el poeta quan aquest
s’asseia al piano…