- descripció
- S ha escrit molt sobre l estil de Harold Pinter i les ressonàncies que repiquen als seus textos. Molt, i la major part de les vegades d una manera molt reduccionista. Davant la sorpresa i la dificultat de classificar-lo, resulta més eloquent inundar de referències ja assimilades els textos que ens inquieten per col.locar-los així al prestatge d autors digerits. Ah, sí. Pinter…, és clar. grans influències d aquest i de l altre, i alhora un dels autors més influents de la segona meitat del segle xx.
D acord, sempre busquem un discurs tranquil.litzador que ens permeti enquadrar la questió i poder, llavors, començar a dissertar –a pontificar– d un autor, de tendències, de territoris i de comprensions. Ara bé, tot deixant un marge de comprensió profunda que només poden gaudir unes elits determinades, que seran les dipositàries del misteri.
Sempre hi ha qui sap com i de quina manera s ha d interpretar l autor. I apartar-se n es torna perillós i, per tant, corres el risc de no ser pinterià. La vache. Però la veritat és que el seu univers teatral s ha convertit en un lloc personal, únic, demolidor, crític, dissolvent i ideològic. No hi ha un únic Pinter sinó molts, units per un mínim comú denominador. l home urbà occidental, la seva alienació, la seva dissolució mentre creix un poder occidental pretesament democràtic i radicalment aniquilador.
Dèiem que Pinter conté molts Pinters en la seva dramatúrgia i en l estil teatral. The Hothouse, Invernadero en l extraordinària versió que firma l Eduardo Mendoza, pertany al Pinter de les farses negres, molt negres, dislocades, trepidants, àcides i corrosives com un riu subterrani vidriòlic que desfà i dissol tot allò que troba al seu pas i en el qual treu el nas, pudent i exterminador, el poder, polític i estatal en aquest cas.
