El paisatge no existeix allà fora. A fora, el que hi ha és Natura. És tan sols la nostra presència que transforma la Natura en paisatge, és el nostre ull aquell qui construeix el paisatge. Per tant, si nosaltres no hi som, aleshores no hi haurà paisatge, només hi haurà Natura. Així, un dia, cadàvers de signes solcaran el món que ja no serà món, els cérvols deambularan per les frondoses avingudes i a les clavegueres rebentades, hi viuran els llops. I els nostres signes deixaran de ser-ho. Però mentrestant, què hi ha? Tenim un home cabrejat perquè té fred o sua i un entorn indiferent que segueix el seu curs impassible. Tenim un home superb que no pot suportar que el que l’envolta no estigui aquí per o per a ell. Tenim por i tenim ràbia.